Arroyo, Eduardo

BIOGRAFIA D'EDUARDO ARROYO:

Madrid, 1937.
Considerat clau de la “nova figuració” espanyola, Arroyo va cobrar protagonisme al circuit artístic nacional tardanament, a partir dels anys 80, després d'un allunyament de dues dècades forçat pel règim franquista. Actualment, les seves obres s'exposen als museus més prestigiosos i la seva creativitat també es troba a les escenografies teatrals ia les edicions il·lustrades que realitza.

Després de finalitzar la carrera de periodisme (1957), Arroyo es va traslladar a París fugint de l'ambient asfixiant del franquisme. Va deixar enrere una primera etapa com a caricaturista i va alternar l'escriptura amb la pintura, i ja el 1960 vivia de la seva feina com a pintor. La seva actitud crítica davant de les dictadures, tant polítiques com artístiques, el va empènyer a iniciatives controvertides. Va optar per la pintura figurativa en uns anys d'aclaparador domini de la pintura abstracta a París. Els seus primers temes evocaven l'Espanya negra (efigies de Felip II, toreros, ballarines), però amb un enfocament càustic i gens romàntic. D'un estil matèric del color, Arroyo passaria a una tècnica més pròpia del pop art, amb colors vius i pinzellada més llisa. Un exemple d'això és “Robinson Crusoe”, de 1965 (Lausana, Museu Cantonal de Belles Arts).

Arroyo va exposar en una col·lectiva a París ja el 1960 (“Saló de la Jove Pintura”), però el seu primer impacte públic es va produir tres anys després, en presentar a la III Biennal de París una sèrie d'efígies de dictadors, cosa que va provocar les protestes del govern espanyol. Aquell mateix any, el 1963, Arroyo va preparar una mostra a la galeria Biosca de Madrid, que es va inaugurar sense la seva presència, ja que va haver de fugir a França perseguit per la policia. L'exposició va ser censurada i va tancar al cap de poc temps.

L'opció figurativa de Arroyo va trigar a ser acceptada a París. La seva primera clientela més o menys estable va ser italiana i gràcies a les seves vendes a Itàlia va poder viure a França. Arroyo rebutjava la devoció incondicional a alguns avantguardistes (Marcel Duchamp, Milà), que considerava imposada per modes. Tot i que ha estat etiquetat de reaccionari, en realitat és doblement rebel: desmitifica els grans mestres i defensa el paper del mercat com a protector i termòmetre de l'art, davant de la xarxa de museus i influències sufragades amb diners públics.

Arroyo ridiculitza i “reinterpreta” els tòpics espanyols amb tocs surrealistes. Un exemple d'això és el quadre Caballero español, on el protagonista posa amb un vestit de nit (1970, París, Centre Georges Pompidou).

El 1974 va ser expulsat d'Espanya pel règim, i no va recuperar el passaport fins després de la mort de Franco, el 1976. No obstant, el seu enlairament crític a Espanya no va ser immediat i es demoraria fins a principis dels 80.

El 1982 se li va atorgar el Premi Nacional d'Arts Plàstiques d'Espanya, un desgreuge per l'oblit patit fins aleshores. Aquest mateix any, el Centre Pompidou de París li va dedicar una retrospectiva. Aquest centre d'art té una altra pintura rellevant: “Feliços els que menjo Ulisses I” (1977).
El Museu Reina Sofia de Madrid exhibeix dos quadres, destacant “Carmen Amaya cuinant sardines al Waldorf Astoria”. El Museu de Belles Arts de Bilbao, que li va dedicar una mostra, posseeix “La cabina dels germans marxistes”, que barreja cinema i comunisme, dos dels seus temes recurrents.